NA RIGOBERTA MENXÚ, UNA INDÍGENA
PREMI NOBEL
QUE LLIG LA BÍBLIA
Na Rigoberta Menxú, premi Nobel de la Pau de l’any 1992, és una destacada dirigent maia-quitxè del moviment de resistència contra el genocidi hispà duta terme per l’Exèrcit de Gautemala, el major genocidi del segle XX a tot Ameríndia. Son pare i son germà patiren innombrables tortures públiques i científiques (com quan la Inquisició i els nazis), que s’allargaren durant setmanes. Sa mare, després d’esser violada, morí infectada i plena de cucs en vida.
Majoria indígena i genocidi.
A la zona sud de Mèxic (Xiapas, Iucatan), Bèlice i la major part de Guatemala, la majoria de la població és indígena maia i mixteca. Es tracta d’una població molt empobrida per la marginació secular i la repressió racista dels Estats criolls hereus de la “Hispanidad”. Bàsicament rural i analfabeta, aquesta població indígena és encara majoritàriament monolingüe i sovint no entenen gaire el castellà. Situats en una economia precapitalista i fora de la societat de consum i de la productivitat occidental, prenen com a religió un sincretisme entre els cultes ancestrals i el catolicisme. Llurs possiblitats d’autodefensa front a l’explotació dels terratinents i les matances de l’Exèrcit han estat ben escasses, però la situació ha acabat per no deixar-los cap altra alternativa, ja que tampoc les esglésies oficials no se n’han ocupat, tret d’algun bisbe com el de Xiapas, alguns missioners i les mateixes comunitats cristianes indígenes o indigenistes catòliques o protestants.
A Guatemala, entre un 60-80% de la població és indígena, parlen una vintena de dialectes maies. El quitxè és el principal grup maia, però n’hi ha a muntó més com el cacxiquel, el kecxi, el lacandó, el mam, el iucatà, el xol, etc. Les accions sistemàtiques de terrorisme d’Estat, tan típiques de la “Hispanidad”, per part de les dictadures militars criolles i les pseudodemocràcies bananeres (simples Estats hispans racistes controlats per militars i oligarquia aliats a grans companyies estrangeres) intermitents, provocaren a Guatemala cents de milers de torturats i exiliats durant els anys 1970-1990, tal com denunciaren molts grups de drets humans.
La situació a Mèxic no ha estat pas de genocidi generalitzat, però tampoc no és radicalment millor. “Recordeu-vos dels presoners i dels torturats, com si estiguèssiu al costat mateix d’ells, perquè també vosaltres teniu un cos que pot sofrrir maltractes” (Hebreus 13:3).
Curiosament, a Guatemal més d’un terç de la població són evangèlics, però bàsicament a les ciutats i zones ladines (criolls descendents de castellans) o caxlanes (mestissos).
També a Xiapas -Mèxic- a muntó indis són evangèlics. Allí hi ha terratinents que s’atorguen el poder de prohibir la difusió de la Bíblia i fins i tot de deportar indis. I això perquè la Bíblia prohibeix, en el segon manament (llibre d’Exode) i de manera molt emfàtica, l’adoració d’imatges. El cas és que els cultes ancestrals i sincrètics dels indígenes inclouen borratxeres d’adoració a ídols (sants patrons, etc…) i aquests cacics i terratinents controlen el mercat de l’alcohol local. Si s’acaben els cultes-borratxera, el negoci se’ls en va en orris. Per això acacen i de vegades assassinen evangèlics.
Ni a Xiapes ni a Guatemala existeix gaire llibertat religiosa ni política real -fets que s’interrelacionen sempre-, sinó que es viu de fet sota la bota de les distintes opinions dels oligarques i dictadors de torn.
La Bíblia de na Menxú.
Rigoberta diu que la Bíblia no existeix en la cultura tradicional maia, però que en fan un ús deliberat car els és útil. La necessiten com a punt de referència. Na Rigoberta porta un grup autoanomenat cristià que duu el nom de son pare, Vicente Menxú, qui morí socarrat dins l’ambaixada espanyola el 1979. Aquest grup és bàsicament autodidacta i una espècie de variant indigenista de l’anomenada Teologia de l’Alliberament. Per un costat no renuncien a llur cultura d’un rerefons religiós natural; d’un altre, fan contínues referències a l’Antic Testament. Es tracta d’un poble que camina cap al Crist en condicions extremadament dures i difícil (i més aviat marginat per les esglésies criolles) però que encara no ha pogut realment arribar-hi. Dit altrament: Jahvè alliberà primer els israelites de l’esclavatge i sols després els donà els deu manaments, la Torah. Déu és sobirà en els seus camins, que tenen la Seva Lògica: adaptar-se i parlar segons les deficients situacions de cada nació i de cada persona. Si aquests pobles són sincrètics, és més per ignorància, tradició i marginació que no pas per snobisme, i potser per culpa de les esglésies criolles que els obliden.
Diu la Rigoberta: “Vam començar a estudiar la Bíblia com un document principal. La Bíblia té moltes relacions com les que tenim amb els avantpassats nostres. És important d’integrar aqueixa realitat amb la nostra pròpia, la Bíblia no és per memoritzar, parlar o pregar només. A més, treiem una mica la imatge que teníem, com a catòlics o cristians, que Déu es troba allà dalt i que té un gran regne per a nosaltres, els pobres. Hem estudiat l’Èxode, l’hem analitzat: la vida de Moisès, que treu el seu poble de l’opressió. Comparàvem aquell Moisès als d’ara…Els indígenes no pensem en gaires riqueses, sinó a tenir allò que ens cal per viure. La història del pastoret David quan derrotà Goliat va adreçada als nins de la nostra comunitat. Cerquem textos, psalms, que ens ensenyin a defensar-nos. Jo record que treia grans exemples de qualsevol text que servia a la meva comunitat per entendre la situació. Hi apareixen grans reis, anem relligant caps amb la vida dels nostres avantpassats que van esser conquerits per tanta ambició de poder, torturats i assassinats”.
Enmig del setge i l’horror, els indígenes oblidats han menester d’un punt de referència. Potser no entenen gaires coses, però la història continua. “La vida de Crist, però, no acaba -diu na Menxú-, el segueixen totes les generacions. Açò és entès per veïns i catequistes caiguts: moriren, però el poble els fa reviscolar en la lluita per sobreviure…Les religions es troben manipulades pels distints règims, que en fan un ús segons llurs concepcions o mitjans. Un rector no treballarà mai a la finca, collint el cotó o el cafè. La mateixa realitat ens mostra que som una església de pobres, però que no vulguin pas imposar-nos una església que no sap ni què és passar gana, perquè els nostres nins moren desnodrits…Hem entès que esser cristians no és estar conformes amb totes les injustícies comeses contra el nostre poble, tan humil que ni menja carn, i que l’humilien més que si fos un animal de càrrega. Si no neix del mateix poble, la religiositat és una de les principals armes del Però els cristians de teoria no entenen perquè hi donem un altre sentit, car no ha viscut la nostra realitat. Potser no saben analitzar els fets. Els assegur que qualsevol de la nostra comunitat, gent analfabeta, sap treure gran conclusions d’un verset bíblic, ni que sols el traduesquen a la seva llengua, car no li costarà gens d’entendre què és real i la distinció entre el paradís del cel i la realitat que viu el poble…Això és distint del que pensa el capellà, però també molts rectors que vingueren ací i eren anticomunistes van copsar que el poble no era comunista, sinó que patia fam i discriminació per part del sistema. És clar que n’hi ha de tot, els qui defensen llurs petits interesssos i, per no posar-los en perill, s’aïllen del poble: molt millor per a nosaltres, que no hem de menester cap rei al seu palau, sinó un germà al nostre costat. No ens cal cap líder que ens ensenyi on es troba Déu, si n’hi ha o no: nosaltres que creiem en Déu com Aquell qui no vol que la gent es mori entre grans penes”.
Si ens hi fixem, aquests indígenes analfabets han intuït, a través dels grans patiments, moltes veritats que potser un consumista (cristià o no) occidental ha pogut llegir sovint a la Bíblia sense conseqüències pràctiques, tal com està escrit: “Si no us parlaven els homes, us parlarien les pedres”.
Al llarg de tota la Bíblia es repeteix un munt de vegades que Déu és Déu de Justícia i Misericòrdia. Jesucrist mateix repeteix dues voltes als Evangelis Osees 6:6: “Aneu a aprendre què vol dir: Misericòrdia vull i no sacrificis, i que la gent conegui Déu tal com Ell és molt millor que no tanta cerimònia”.
Continua na Menxú: “Cadascú ha de conèixer la realitat i optar pel proisme. La Bíblia és el nostre estudi. Hem après que qualsevol ésser pot fer canviar l’home si hom està disposat a canviar. Considerem que la Bíblia és una arma fonamental per al nostre poble. La nostra és una lluita de fam i misèria, el règim no pot dir: no tingueu fam, mentre morim desnodrits”.
Realment les enèrgiques paraules de l’apòstol Jaume contra els rics injusts ressonen entre aquests testimonis, que també ens fan pensar no sols en les opressions socials, econòmiques, polítiques, sinó també en les nacionals, idiomàtiques, culturals o ètniques dels Estats contra els pobles autòctons d’arreu del món que han conquerit per les armes i empresonat per menjar-se’ls, tal com en el nostre propi.
Tortures científiques i sistemàtiques.
Na Rigoberta Menxú descriu l’agonia del seu germanet, torturat per l’Exèrcit hispà: “…portava la cara desfigurada pels cops, les pedres, els soques, tot desfet, la roba tota esguerrada de tant de caure, quan arribà no podia ni caminar, els ulls plens de pedretes. El torturaren més a fi que digués on eren els guerrillers i la seva família, què feia amb al Bíblia, per què els capellans eren guerrillers. Acusaven tot seguit la Bíblia com a element subversiu i els capellans i monges com a guerrillers. Li demanaren quin era el lligam entre rectors i guerrillers, i entre tota la comunitat i la guerrilla. El turmentaven de nit i de dia, li lligaven els testicles per darrere i li ordenaven de córrer. Mon germà quasi no aguantava tant de dolor i cridava auxili. El deixaren dins un pou ple d’aigua i tarquim, nu, tota la nit entre cadàvers en descomposició on hom no podia suportar la pudor de mort. Hi havia més gent en turment, una vintena, molts d’ells eren catequistes segrestats en altres aldees. Mon germà passà setze dies de tortures: li tallaren les ungles, dits, li escorxaren i cremaren la pell. Les ferides antigues s’havien inflat i infectat, li raparen el cap i li arrencaren tot el cuir cabellut, i li tallaren les molles de la cara. Pertot li feien turment però sense tocar-li artèries ni venes per no matar-lo; l’alimentaven. També hi havia una dona violada”.
“…Des del primer moment li van lligar les mans al darrere, i el van començar a empènyer a cops de culata. Queia el meu germà, no podia protegir-se la cara. Van estar torturant més de setze dies mon germà. Hi havia també una dona. L’havien violada i, després, l’havien torturada . Cada cop que explic això no puc aguantar les llàgrimes…Ma mare gairebé es moria de tant de dolor. Va abraçar el seu fill, parlava amb el mort, torturat…
Ma mare va ser segrestada i des dels primers dies va ser violada pels alts caps militars del poble. Desgraciadament, li van tocar tots els patiment que també li havien tocat al seu fill. La torturaven constantment. Tanmateix, està satisfets perquè sabíem que el cos de ma mare ja no havia de patir més, perquè ja havia passades totes les penes, i era l’únic que ens havia quedat per desitjar, que la matessin ràpidament, que ja no fos viva”. “Mon pare morí socarrat a l’ambaixada espanyola -continua dient la Menxú-. Ell es declarava cristià, per això, els cristians que lluitaven en prengueren el seu nom per crear una organització, en tant que el tenien per un heroi nacional dels cristians que, malgrat les dures experiències, no perdé mai sa fe. No va confondre mai el cel amb la terra i decidí de comprometre’s amb el poble. Al Quitxé, molts capellans abandonaven l’Església oficial perquè veien que no hi havia cap comunisme, sinó un just combat del poble. La jerarquia catòlica no s’hi implica, a muntó no volen veure la situació real, malgrat les matances. Diuen que hem de perdonar, però el règim no ens demana perdó per assassinar tanta de la nostra gent. L’Església dels rics no vol problemes, volen servar l’Església com un privilegi, defensen l’edifici, l’estructura, però no la gent”.
(Rigoberta Menchú, fragments del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú, y así me nació la conciencia”).
Pertot la mateixa història, doncs, però com fa la dita: “Tant punyen el bou, que a la darreria es mou”. És lamentable que la por, la religiositat formalista i les conveniències més sòrdides i materialistes (disfressades de pragmatisme i lògica de comoditat) buidin les religions de sentit de justícia i falsegin la Natura de Déu als ulls de molts, en presentar-lo com a parcial i formalista. Alguna diada, però, tornarà a treure a fuetades els actuals mercaders dels temples.
Bernard TIRTIAUX
Le Puisatier des abîmes
Denoël
1998
286 p.
La puissance du feu
Après le Moyen Age, c’est le futur, le futur proche, qui fascine Bernard Tirtiaux, avec, toujours en regard, la captivante lumière, l’attrait des flamboiements : ici, dans Le Puisatier des abîmes, paru chez Denoël, le magma terrestre remplace le vitrail du précédent Passeur de lumière.
Futur proche : l’histoire pourrait avoir lieu demain, après-demain… La terre ressemble à celle que nous habitons, les personnages sont proches des êtres humains que nous côtoyons tous les jours… Les dictateurs usent de méthodes habituelles, les eurocrates polémiquent sans fin, la science est photographiée dans un état plutôt actuel, images de synthèse et jeux de montages télévisés ne semblent guère avoir évolué depuis les possibilités que nous connaissons aujourd’hui. Despotisme, menace de dictature, univers orwellien, mensonges, pollution : les problèmes que notre quotidien soulève sont là et bien là.
Tout bascule lorsqu’apparaît le Puisatier des Abîmes. Voici qu’il libère notre monde de ses charniers radioactifs, de ses plaines hirsutes constellées de détritus, voici qu’il panse les plaies de la terre. Quand personne encore n’y songe, Alexandre Carvagnac trace déjà les contours de sa légende et propose d’évacuer toute cette pourriture sans nom qui pollue notre vie, en la basculant dans les cavités magmatiques au cœur de la lithosphère, par le chemin de puits vertigineux qu’il aurait lui-même creusé. Il suffit qu’un tel savant illuminé rencontre un financier idéaliste pour que le projet s’emballe et que la Nielsen Depol Foundation le concrétise. C’est la conquête d’un nouveau monde : cinq ans plus tard, à Hevelig, en Eifel, des spéléoscaphes habillés de carbone s’enfoncent dans les entrailles de la terre dans le puits d’El Ksour et inventent une voie nouvelle pour purifier le monde de ses miasmes. Après Hevelig, ce sera l’Ukraine et ses dépotoirs nucléaires.
Mais la voie vers la purification ne sera pas royale, et le rêve tourne au cauchemar : après de nombreuses années d’efforts couronnés de succès, les Carvagnac sont arrêtés par un dictateur, Borganov, et menacés de mort… Cependant, à côté du scientifique de génie, Carvagnac est aussi un homme, un mari, un père. Sa femme, Tamara, l’accompagne dans toutes ses aventures ; elle aussi est géologue. Leurs enfants, Marjorie et Clovis, les suivent partout. Et leur troisième enfant, Antonin, olivier tordu, victime innocente de la radioactivité ukrainienne, en fera de même à sa façon. Ce livre, c’est l’histoire d’Antonin, en fait. La légende paternelle, c’est lui qui la construit. Seul, dans son fauteuil roulant, devant ses tables de montage, il reconstruit pendant sept ans une vérité virtuelle qui inonde les chaînes de télé et va peut-être sauver ses parents de la geôle où les détient le dictateur Borganov. Celui que les services secrets du tyran décrivent comme « une plante timorée » va en fait peut-être à lui seul déjouer des plans diaboliques…
Science-fiction, polar, pamphlet écologique, jeu de la vérité et du mensonge à l’ère de l’image de synthèse : Le Puisatier des abîmes croque allègrement tous ces thèmes à la mode. Un peu trop allègrement pour être vraiment convaincant ! Quelques invraisemblances scientifiques, un certain manque de projections dans l’avenir (à l’époque où le puisatier a nettoyé la terre, on devrait pouvoir empêcher l’explosion à distance des micro-bombes fichées dans le cerveau, une simple cage de Faraday y pourvoirait), des défaillances dans le récit empêchent cette histoire de rejoindre le rayon des ouvrages bien ficelés qui plongent le lecteur dans un univers cohérent et le mystifient complètement. Restent près de trois cent pages alertes, au style qui oscille entre familière simplicité et descriptions chargées et baroques, de quoi passer très agréablement une après-midi d’automne… au coin du feu.jj
El mon que ens rodeja, el mon on vivim, es un misteri, sempre ho ha sigut, i es per això, que els homens, sempre hem tractat d’esbrinar el més que puguerem sobre ell. Sabem que el món està compost de simbols, simbols que nosaltres interpretem, per donar-li un sentit al que ens rodeja, una interpretació. Esta es la nostra natura, ens formem una opinió sobre el mon però… es realment la nostra opinió?
Realment tot el que sabem ho hem aprés per la nostra pròpia experiència? No.
Hui en dia, son moltes les fonts que interpreten el mon per nosaltres: diaris, revistes, televisions, radios… Son molts els canals pels quals rebem informació del mon que ens rodeja, i a partir dels quals ens formem les nostres pròpies idees. És una manera d’arribar a coneixer el màxim d’informació a l’hora, que de ser d’altra manera, no hi podriem coneixer.
Nosaltres llegim, escoltem, mirem, veiem… i ens formem una idea del món, segons la qual dirigim la nostra vida, però… que hi passa quan aquestos canals, que dirigeixen la nostra vida, no son imparcials? Que hi passa quan tota la idea que tenim del voltant és falsa?
En aquest treball pretenc donar una visió general de qui realment ens dona la nostra opinió, de qui ens dicta el nostre comportament, i guia la nostra vida: els mitjans de comunicació.
1.- ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
En tota comunicació hi ha de existir un emisor, un receptor, i un canal per on es transmiteix el missatge. Es aquesta funció, la que hui en dia acompleixen els mitjans de comunicació en la nostra societat. Aquestos mitjans, son els encarregats de fer-nos arribar una noticia des del lloc on es produeix, d’apropar el mon als nostres sentits. És el canal, que porta el missatge al receptor, nosaltres. Aquestos, veuen, interpreten i exposen.
1.1.- Història dels mitjans de comunicació
Encara que el costum de transmetre notícies d’actualitat es remunta a temps immemorials, com a fenomen paral·lel al parla en el ser humà, i se suposa que ja les primeres civilitzacions urbanes —les de l’antiga Mesopotàmia— en què s’havia desenrotllat l’escriptura, les plasmaven per escrit, la primera publicació periodística coneguda va ser Acta diürna, un full de notícies que, per orde de Julio Cèsar, es col·locava diàriament en el Fòrum de l’antiga ciutat de Roma a partir del segle I a.C. El primer periòdic imprés a partir de blocs de fusta tallats va aparéixer a Pequín en el segle VII o VIII d.C.
A Europa, la invenció, en el segle XV, de la impremta, basada en els tipus metàl·lics mòbils, va permetre una distribució de les notícies més ràpida i fàcil.
Durant el segle XV, i a causa del floriment del comerç i de les ciutats, es va desenvolupar una xàrxa d’informadors, ja que els comerciants i banquers europeus necessitaven conéixer la situació dels països amb què mantenien negocis per a poder planificar els seus negocis corrent el menor risc possible, i per a això pagaven a informadors que els posaven al tant dels fets més rellevants de quant ocorria.
D’altra banda, els habitants de les cada vegada més poblades i bullicioses ciutats volien conéixer més de prop els esdeveniments que es produïen fora de l’àrea en què es movien quotidianament i compraven cada vegada amb més freqüència els fulls informatius que es venien pel carrer.
En la pròspera ciutat de Venècia, per exemple, es venien, amb certa periodicitat, notes informatives manuscrites al preu d’una gazzetta, una moneda local d’escàs valor. El nom de gazzetta s’estendria posteriorment a la resta d’Europa com a denominació genèrica de les publicacions informatives de preu reduït i, més endavant, entraria a formar part dels títols de periòdics ja de certa importància.
A Alemanya, Holanda i Anglaterra es van publicar, en els segles XVI i XVII, fulls de notícies de distints tamanys i formats, mentres que a França es van començar a publicar en el segle XV els primers periòdics literaris i les primeres revistes.
En els primers periòdics només hi havia reportatges sobre esdeveniments estrangers, doncs els reis i governants prohibien difondre notícies nacionals. En 1609 ja es publicava regularment en la ciutat d’estrasburg un full informatiu impres amb informacions procedents de nombroses capitals europees rellevants en eixe moment per la seua activitat econòmica o política.
Els fulls informatius van tindre una gran acceptació per part del públic, i es van convertir en un mitjà influent i molt ben organitzat de distribució de notícies. Per esta raó, els governants van decidir prohibir la seua impressió i difusió als particulars, i van crear publicacions oficials que expressaven el punt de vista del poder i suprimien qualsevol tipus de crítica o dissidència escrites.
Estes publicacions es van denominar gasetes i van començar a editar-se primer a França i després en tot el continent europeu, auspiciades per les tendències absolutistes de les monarquies de l’època.
A Espanya la primera gaseta oficial va començar a publicar-se l’any 1624, i constituïx l’antecedent immediat de l’actual Boletín Oficial del Estado (B O E.). Posteriorment, en alguns països es va començar a alçar el monopoli de l’Estat sobre els mitjans de comunicació escrita, i es va permetre a particulars l’edició de butlletins.
En este clima naixeria, en 1702, el primer periòdic diari, el Daily Courant anglés, l’exemple del qual va anar seguit per altres publicacions d’Europa i Estats Units, com el francés Li Journal de Paris (1777), el nord-americà Pennsylvania Evening Post and Daily Advertiser (1783) i l’anglés The Estafes (1785), que encara continua editant-se.
Els primers periòdics a Amèrica Llatina van nàixer molt prompte. En 1722 es va publicar La Gazeta de Mèxic, amb notícies procedents de les capitals europees i seccions fixes, com la de crítica de llibres i altres publicacions editades a Espanya i Amèrica.
En 1743 va començar a publicar-se La Gazeta de Llima, així com una edició peruana de La Gazeta de Madrid i encara va ser anterior la publicació a Guatemala de La Gazeta de Goathemala. Una miqueta més tard van aparéixer sengles periòdics en L’Havana i Buenos Aires.
A Espanya apareixerien importants diaris que, igual que la resta dels seus contemporanis europeus i americans, faltarien en moltes ocasions, per uns motius o altres, a la seua periodicitat quotidiana. Entre els més interessants dels diaris espanyols es troben El Diari Noticioso (1758), de Madrid, El Pensador (1762) i Diari de Barcelona (1792), actual degà de la premsa espanyola.
Més endavant, els distints governs van anar suprimint la prohibició de publicar notícies locals en els periòdics, amb la qual cosa es va estimular encara més el creixement del mitjà.
Així, al començament del segle XVIII, els polítics havien començat ja a adquirir consciència de l’enorme potencial del mitjà informatiu imprés a l’hora de modelar l’opinió pública.
Per consegüent, el periodisme de l’època era predominantment polític, i cada facció política del moment posseïa, o intentava posseir, un periòdic. Els articles de caràcter polític no portaven firma, en part per a preservar la llibertat d’opinió i en part per a evitar que el periodisme es convertira en un negoci o una professió.
Paral·lelament a esta evolució del periodisme, va començar la lluita per la llibertat de premsa.
En el segle XIX, l’activitat periodística es va vore profundament afectada per la Revolució Industrial, la Revolució Francesa i l’alfabetització creixent com resultat de l’educació pública que es va anar imposant en els països occidentals.
Les masses acabades d’alfabetitzar demandaven cada vegada més notícies i que estes foren cada vegada més recents, mentres que les noves maquinàries, en especial la linotip, que va començar a utilitzar-se en 1886, van fer possible produir periòdics a un preu cada vegada més reduït.
Als Estats Units van aparéixer dos empresaris periodístics, Joseph Pulitzer i Randolph Hearst, que van crear publicacions destinades a la població de les grans ciutats, en ple creixement per llavors.
Cap a finals del segle, el New York Times, que encara continua editant-se, va començar a fonamentar la seua reputació com a mitjà capaç de cobrir amb eficàcia i serietat les qüestions més destacades de l’actualitat nacional i internacional.
Al mateix temps, invencions com el telègraf van facilitar l’arreplegada i la transmissió quasi immediata de dades. Algunes empreses van començar a utilitzar estes noves tecnologies, unides als estesos de cable, per a convertir-se en centres d’arreplegada i distribució de notícies. Són les anomenades associacions i agències de premsa.
Recolzades en la consolidació de la llibertat d’expressió, algunes publicacions van començar a abandonar la tradició dels articles políticament compromesos sense firmar i, paral·lelament, va començar a prendre forma la figura del periodista com a personatge dedicat a la investigació dels aspectes foscos de la realitat.
Així, escriptors espanyols com el poeta José Quintana o el pensador i poeta José María Blanco White van abandonar pràcticament la literatura per a dedicar-se per complet al periodisme polític. Quintana i Blanco White van editar junts a Madrid i Sevilla el Setmanari Patriòtic, en 1808 i 1809. Més tard, Blanco White, exiliat a Londres des de 1810, va publicar L’Espanyol, la revista que va influir poderosament en el desenrotllament del liberalisme, tant a Espanya com a Hispanoamèrica.
Al mateix temps, les noves tecnologies, el desenrotllament dels transports, la reducció del preu de la distribució postal i l’aparició d’industrials i comerciants que necessitaven promocionar els seus productes a escala nacional per mitjà de la publicitat, van estimular la creació i difusió de publicacions populars centrades en temes especialitzats.
Generalment, estes publicacions es van basar en la utilització massiva primer de la il·lustració i, posteriorment, de la fotografia. Basta pensar en revistes com National Geographic per a comprendre la importància que la imatge exercix
en el seu èxit, èxit que encara va ser més contundent abans de l’extensió de la televisió, un mitjà que va començar a saciar la gana visual del públic.
Així, en la dècada de 1920, justament en l’interludi entre l’aparició del cine i la de la televisió, va haver-hi revistes il·lustrades a Alemanya que tenien tirades d’uns dos milions d’exemplars. Ja unes dècades abans, la publicació de revistes il·lustrades s’havia estés des d’este país cap a la resta del món, i el seu desenrotllament va ser vertiginós, especialment en el terreny de les destinades al públic femení.
Hui en dia, les tirades de moltes revistes, sobretot algunes pertanyents a l’anomenada “premsa del cor”, superen amb molt a les dels més importants diaris dels seus respectius països. La fotografia va començar a utilitzar-se en la premsa diària l’any 1880, de la mà del Daily Herald anglés, encara que va tardar prou en incorporar-se de mode definitiu als periòdics.
El va fer sobretot a través dels suplements dominicals, la utilització del qual es va difondre dels periòdics anglosaxons a la resta del món. Els suplements dominicals, a pesar de vendre’s conjuntament amb els exemplars del cap de setmana dels diaris, tenen una estructura substancialment diferent de les d’estos, tant en l’aparença —s’assemblen més a les revistes en format i tractament gràfic— com en els temes que aborda, que solen estar menys relacionats amb les notícies d’actualitat i més amb l’oci dels lectors.
Actualment, quasi tots els diaris publiquen un suplement de cap de setmana, i les seues vendes creixen espectacularment durant eixos dies.
A mitjan segle XIX van començar a aparéixer diaris de gran qualitat, que portaven a terme seguiments seriosos i exhaustius de les notícies del moment i profunda anàlisi de les seues conseqüències.
Seguint el camí obert pel periòdic anglés The Estafes, a Espanya es publicaria L’Imparcial, un diari que va gaudir de gran acceptació i no va tindre res a envejar als seus models europeus durant els 66 anys que va durar la seua existència (1867-1933).
Ja en el segle XX, han sorgit mitjans de comunicació que han eclipsat part de la importància de la premsa escrita.
A fi de cobrir els successos de l’actualitat d’una manera més veloç, a principis de segle existien periòdics que apareixien o bé al matí o bé a la vesprada, i altres que tenien inclús dos edicions, la matutina i la vespertina.
Amb l’aparició de la ràdio (dècada de 1920), i les seues possibilitats de tractament instantani i continu de les notícies, els diaris van perdre el seu monopoli de seguiment detallat dels esdeveniments i van haver de limitar-se a aparéixer bé al matí o bé a la vesprada.
A Espanya, les primeres emissores comercials de ràdio comencen a funcionar l’any 1924, al principi a Barcelona i Madrid. A poc a poc, el nombre d’estacions radiofòniques va ser augmentant fins a cobrir la pràctica totalitat del territori.
En un començament, les emissions radiofòniques transmetien esdeveniments en directe, però després, la programació se va anar enriquint i van aparéixer butlletins de notícies locals, nacionals i internacionals, que van rebre la denominació de “Diari parlat”, el primer dels quals va ser emés en 1925 per l’emissora Unió Ràdio.
La ràdio va acaparar gran part del protagonisme que fins llavors havien tingut els periòdics com a transmissors veloços de notícies, i el seu prestigi va créixer enormement durant els anys de la II Guerra Mundial, doncs va mantindre puntualment informats a milions de ciutadans europeus i americans del desenrotllament dels esdeveniments en el camp de batalla, i va constituir un arma propagandística d’incalculable valor per als contendents d’estos dos bàndols.
Però la seua difusió va quedar frenada per la introducció de la televisió, que unia a la quasi instantaneïtat de les informacions el poder seductor de la imatge que les acompanyava. Les primeres emissions comercials de televisió es van portar a terme en la ciutat de Nova York en la dècada de 1930, encara que el verdader esclat del mitjà no es va produir fins després de la II Guerra Mundial.
A Espanya, la primera emissió pública de televisió va tindre lloc el dia 20 d’octubre de 1956. La seua extensió va ser molt lenta, degut, sobretot, a la intricada orografia del país, que feia necessària la instal·lació de nombroses antenes repetidores.
Per això, en el nostre país, el protagonisme en el terreny de la informació van seguir tenint-lo, durant diverses dècades encara, la ràdio i els documentals cinematogràfics d’actualitat, el denominat node (abreviatura de Noticiari Documental), que va constituir un eficaç mitjà de transmissió de notícies i ideologia, sobretot cap a les zones més aïllades i inaccessibles d’Espanya.
En l’actualitat, les dos cadenes de titularitat estatal, La Primera i La 2, així com els tres canals privats, Antena 3, Tele 5 i Canal Plus es poden captar en la pràctica totalitat del territori.
En algunes comunitats autònomes (Andalusia, Catalunya, Galícia, Madrid, València i País Basc, entre altres) hi ha cadenes de televisió d’àmbit exclusivament regional, gestionades en la seua major part pels distints governs autonòmics, mentres que moltes ciutats disposen ja d’emissores locals, i en algunes d’elles s’han instal·lat xàrcies de cable per a transmetre el senyal televisiu.
En tot cas, i a falta d’una normativa concreta respecte d’això, de moment la situació de les emissores locals resulta un tant inestable. A Amèrica Llatina, tant la ràdio com la televisió han aconseguit un gegantí desenrotllament, en tots els països.
Entre les cadenes de televisió, sobreïx el grup mexicà de Televisa, amb una extensa implantació, tant en l’àmbit nacional com als Estats Units, a través de cadenes filials i inclús en la resta del món, gràcies a Galavisión, transmetent els seus programes a través de satèl·lit.
L’exemple més eloqüent del gran interés del públic per les notícies d’actualitat el constituïx el tremend èxit de la cadena nord-americana CNN (Cable News Network), que emet, per cable i per satèl·lit, les 24 hores del dia, notícies i reportatges informatius.
En efecte, els sistemes de televisió per cable, que als Estats Units i en la resta del continent americà es troba molt desenrotllats, i que a Europa estan començant a implantar-se, suposen un mitjà perfecte per a la difusió de notícies i, sobretot a causa del gran nombre de canals que les xàrcies de cable poden distribuir, un mitjà apropiat per a transmetre nombrosos i variats punts de vista, i perquè s’escolten veus i opinions que, d’una altra manera, no podrien escoltar-se.
Al mateix temps, molts governs estan apostant per un major desenrotllament de les televisions públiques, i tendixen
a diferenciar els seus continguts dels de les privades, per a convertir-les en instruments que reflectisquen els cada vegada més diferenciats interessos dels distints sectors del públic.
Paral·lelament, s’està consolidant una àmplia i densa xàrcia de satèl·lits de comunicació, que envien programes de televisió a llocs a què encara no ha arribat el cable.
1.2.- La interpretació de la realitat
Els mitjans de comunicació son, per definició, lliures i imparcials, es a dir, objectius. Son la plasmació d’un fet real des d’un punt de vista neutre. La seua missió consisteix tan sols, en informar.
El problema, sorgeix quan, acompanyant a la noticia real, s’introdueixen opinions, comentaris, elements subjectius que li fan perdre l’objectivitat al text.
Aquestos, generalment venen donats per una mateixa tendència, que te la finalitat de portar al lector cap a una opinió o conclusió determinada. Es el que anomenem linea editorial. La publicació, davant una mateixa noticía, ens infroma tan sols del que li interessa informar, tergiversant, canviant o inclús ocultant la resta de la informació.
1.3.- El Poder dels mitjans de comunicació
Les linies editorials, abans esmentades, van en funció de qui domina els mitjans. Els mitjans constitueixen, en l’actualitat, un fort poder, indispensable per tal d’arribar a un govern. Aquest, es tan fort, que hi ha gent que s’atrevit a qualificar-lo com el quart poder, posant-los a l’altura dels altres tres. I no es per a menys. Qui posseix i controla aquest, controla la gent, controla l’opinió de les masses, i pot dirigir-la cap on li sembla.
En l’actualitat, podem dir, que els pobres no tenen veu, encara que tinguen vot; al contrari els rics, els poderosos, disposen de totes les veus, es troben en possessió de tots els monopolis, inclosos els informatius, doncs qui domina els mitjans obté més parcel·les de poder.
Els mitjans de massa, resulten la veu i el rostre dels que s’ho poden permetre i ho paguen, encara que criden desaforadament que ells són premsa independent i sobirana. Lliures, parcials… Una gran mentira.
Per aquestos, els pobres no constituïxen notícia, a no ser quan interessa als rics, és a dir, en benefici propi. La notícia ve donada en favor dels què més tenen, els més poderosos. El que paga és el que mana.
Quan són els mitjans de massa els que gallegen de salvadors de la pàtria gràcies a què suposadament trauen les coses a la llum abans que ningú, ull, molta atenció amb ells, perquè inclús llavors, la desinformació contaminant se sobreposa a la informació, la qual es porta a terme de dos maneres aparentment contradictòries, encara que no són una altra cosa que complementàries: el silenci i l’allau d’idees fins a aconseguir la confusió.
La majoria dels grans mitjans de comunicació occidentals no sempre comuniquen, sinó que enfosquixen la realitat.
Els mitjans de comunicació informen de manera molt fragmentària ja que trenquen la realitat i informen per mitjà de micronotícies. En els telenotícies hi ha herois i vilans, rics i pobres, i es maneja la notícia com un polvorí contra els pobres i contra els que menys poder tenen.
Els mitjans de comunicació busquen el costat més negatiu i fosc de la notícia com si la felicitat en el món s’haguera acabat, cosa que en els anuncis no es reflectix ja que tot és perfecte i tots feliços. Contrastos i confussió.
A més, una altra característica dels mitjans de comunicació és la seua dissimetria, és a dir, que se centra en els fets més interessants de la humanitat, sense donar importància al que no els donaria l’audiència desitjada, a pesar de que potser tinga molta. Tan sols ensenya el que l’interessa, el que li mana la seua linia, el qui li ordena qui posseix el poder.
Per exemple, els mitjans de comunicació se centren exclusivament en el conflicte de Kosovo, sense fixar-se en les penúries que passen els africans amb el fam.
Res hi ha més efímer que la notícia, ja que poc de temps després de ser llançada, és coberta per altres milers d’informacions que arriben o per altres aspectes d’eixa mateixa informació que interessen més -pel possible negoci- als mitjans.
Tal volta, l’exemple més notable del poder de la prensa, es va produir l’any 1974, quan el president Richard M. Nixon es va veure obligat a dimitir del seu càrrec al aparèixer certes revelacions sobre l’escàndol del Watergate, que va salpicar a l’administració i que foren ofrertades al publis en primera instància pel Washington Post. Aquest escàndol, provocà aiximateix un replantejament del periodisme d’investigació en molts periòdics de tot el pais.
La notícia es maneja com les armes, qui posseïx els mitjans posseïx les armes. El que és notícia, existix, i el que no, com si no ho fera. Açò es l’important. Així, el fi dels mitjans de comunicació és l’adaptació a l’orde establit.
Per a això disposa cada dia de més mitjà tècnics, selecciona i filtra la informació, de manera que d’alguns personatges vam rebre verdaders al·luvions d’informació, i d’altres persones no sabem res.
Si algun d’estos mor de forma natural, no es parlarà d’una altra cosa en diversos dies, mentres que si cada dia moren milers de persones del Sud tindran sort si aconseguixen unes línies o imatges. Països i continents sencers són ignorats de forma sistemàtica, llevat que al Nord li interesse que isca o que el crit de la seua desgràcia sobrepasse el límit de sordera dels rics.
En resum, Vivim en un temps, en que la noticia, arriba tan tergiversada a les nostres orelles que resulta dificil fer-se una idea del fet concret i real que ha ocorregut. Hem arribat a un punt, en la nostra época, en que els mitjans, contradictoriament al seu objectiu, en volta d’informar-nos, ens confonen i manipulen, davall la conveniència d’uns pocs, qui tenen aquest poder. Estem al punt, en que els mitjans de comunicació han deixat pas als denominats “mitjans de desinformació”
1.4.- Els mitjans de “desinformació”
Informacions erronees, contradictories, diferents… Quantes voltes hem trobat en vore dos telediaris diferents, dades que no coincidien o que no mencionaven ni tan siquiera? Realment, hem arribat a un punt, en el qual, l’excés d’informació, les corrents influenciades i les manipulacions, creen un clima de confusió i incertessa que no ens permet infomar-nos. Es l’epoca dels mitjans de manipulació o dit d’altra manera, dels mitjans de “desinformació” .
Aquestos, com diu Chomsky, empren tècniques, per tal de controlar l’opinió publica. En lloc de traslladar la informació al receptor, fabriquen opinions. Per exemple: la gent, normalment, es pacifica, no veu raons que justifiquen l’activitat bèlica, la mort i la tortura. No obstant, segons les teories d’aquestos mitjans hi ha que aplicar-lis certs estimuls, i per a estimular-los hi ha que asustar-los. Al llarg de la història tècniques com aquesta sempre han estat a l’ordre del dia. La por als “rojos”, o als “comunistes” es un exemple.
A més, es precís, falsificar parcial o totalment la historia. Hi ha que representar una realitat, tot i que siga falsa. L’important es convencer a la gent, manipular-la, per tal d’aconseguir l’objectiu predeterminat. És la denominada, pel mateix autor, percepció selectiva. Informar tan sols, d’allò que ens interessa.
1.5.- Tipus de mitjans
Com hi vinc diguent, en l’actualitat son molts i molts diversos, els mitjans pels quals rebem informació diariament. Imatges, sons, peraules… signes que se convinen per formar la quantitat de canals que ens guien. Entre els més importants, cal destacar:
*
La televisió
*
La radio
*
Els periòdics
*
Les revistes
*
La xarxa: Internet:
- Periòdics digitals, portals….
- Correus electrònics, e-mails…
2.- LA IMPORTÀNCIA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Actualment, els mitjans de comunicació, formen una de les parts més fonamentals de la nostra vida. Aquestos, sense quasi adonar-nos, han adquirit una importància, anys abans insospitada. Trobem les seues influències, en tots els àmbits: socials, culturals, politics…
Hi, this is a comment.
To delete a comment, just log in, and view the posts’ comments, there you will have the option to edit or delete them.
NA RIGOBERTA MENXÚ, UNA INDÍGENA
PREMI NOBEL
QUE LLIG LA BÍBLIA
Na Rigoberta Menxú, premi Nobel de la Pau de l’any 1992, és una destacada dirigent maia-quitxè del moviment de resistència contra el genocidi hispà duta terme per l’Exèrcit de Gautemala, el major genocidi del segle XX a tot Ameríndia. Son pare i son germà patiren innombrables tortures públiques i científiques (com quan la Inquisició i els nazis), que s’allargaren durant setmanes. Sa mare, després d’esser violada, morí infectada i plena de cucs en vida.
Majoria indígena i genocidi.
A la zona sud de Mèxic (Xiapas, Iucatan), Bèlice i la major part de Guatemala, la majoria de la població és indígena maia i mixteca. Es tracta d’una població molt empobrida per la marginació secular i la repressió racista dels Estats criolls hereus de la “Hispanidad”. Bàsicament rural i analfabeta, aquesta població indígena és encara majoritàriament monolingüe i sovint no entenen gaire el castellà. Situats en una economia precapitalista i fora de la societat de consum i de la productivitat occidental, prenen com a religió un sincretisme entre els cultes ancestrals i el catolicisme. Llurs possiblitats d’autodefensa front a l’explotació dels terratinents i les matances de l’Exèrcit han estat ben escasses, però la situació ha acabat per no deixar-los cap altra alternativa, ja que tampoc les esglésies oficials no se n’han ocupat, tret d’algun bisbe com el de Xiapas, alguns missioners i les mateixes comunitats cristianes indígenes o indigenistes catòliques o protestants.
A Guatemala, entre un 60-80% de la població és indígena, parlen una vintena de dialectes maies. El quitxè és el principal grup maia, però n’hi ha a muntó més com el cacxiquel, el kecxi, el lacandó, el mam, el iucatà, el xol, etc. Les accions sistemàtiques de terrorisme d’Estat, tan típiques de la “Hispanidad”, per part de les dictadures militars criolles i les pseudodemocràcies bananeres (simples Estats hispans racistes controlats per militars i oligarquia aliats a grans companyies estrangeres) intermitents, provocaren a Guatemala cents de milers de torturats i exiliats durant els anys 1970-1990, tal com denunciaren molts grups de drets humans.
La situació a Mèxic no ha estat pas de genocidi generalitzat, però tampoc no és radicalment millor. “Recordeu-vos dels presoners i dels torturats, com si estiguèssiu al costat mateix d’ells, perquè també vosaltres teniu un cos que pot sofrrir maltractes” (Hebreus 13:3).
Curiosament, a Guatemal més d’un terç de la població són evangèlics, però bàsicament a les ciutats i zones ladines (criolls descendents de castellans) o caxlanes (mestissos).
També a Xiapas -Mèxic- a muntó indis són evangèlics. Allí hi ha terratinents que s’atorguen el poder de prohibir la difusió de la Bíblia i fins i tot de deportar indis. I això perquè la Bíblia prohibeix, en el segon manament (llibre d’Exode) i de manera molt emfàtica, l’adoració d’imatges. El cas és que els cultes ancestrals i sincrètics dels indígenes inclouen borratxeres d’adoració a ídols (sants patrons, etc…) i aquests cacics i terratinents controlen el mercat de l’alcohol local. Si s’acaben els cultes-borratxera, el negoci se’ls en va en orris. Per això acacen i de vegades assassinen evangèlics.
Ni a Xiapes ni a Guatemala existeix gaire llibertat religiosa ni política real -fets que s’interrelacionen sempre-, sinó que es viu de fet sota la bota de les distintes opinions dels oligarques i dictadors de torn.
La Bíblia de na Menxú.
Rigoberta diu que la Bíblia no existeix en la cultura tradicional maia, però que en fan un ús deliberat car els és útil. La necessiten com a punt de referència. Na Rigoberta porta un grup autoanomenat cristià que duu el nom de son pare, Vicente Menxú, qui morí socarrat dins l’ambaixada espanyola el 1979. Aquest grup és bàsicament autodidacta i una espècie de variant indigenista de l’anomenada Teologia de l’Alliberament. Per un costat no renuncien a llur cultura d’un rerefons religiós natural; d’un altre, fan contínues referències a l’Antic Testament. Es tracta d’un poble que camina cap al Crist en condicions extremadament dures i difícil (i més aviat marginat per les esglésies criolles) però que encara no ha pogut realment arribar-hi. Dit altrament: Jahvè alliberà primer els israelites de l’esclavatge i sols després els donà els deu manaments, la Torah. Déu és sobirà en els seus camins, que tenen la Seva Lògica: adaptar-se i parlar segons les deficients situacions de cada nació i de cada persona. Si aquests pobles són sincrètics, és més per ignorància, tradició i marginació que no pas per snobisme, i potser per culpa de les esglésies criolles que els obliden.
Diu la Rigoberta: “Vam començar a estudiar la Bíblia com un document principal. La Bíblia té moltes relacions com les que tenim amb els avantpassats nostres. És important d’integrar aqueixa realitat amb la nostra pròpia, la Bíblia no és per memoritzar, parlar o pregar només. A més, treiem una mica la imatge que teníem, com a catòlics o cristians, que Déu es troba allà dalt i que té un gran regne per a nosaltres, els pobres. Hem estudiat l’Èxode, l’hem analitzat: la vida de Moisès, que treu el seu poble de l’opressió. Comparàvem aquell Moisès als d’ara…Els indígenes no pensem en gaires riqueses, sinó a tenir allò que ens cal per viure. La història del pastoret David quan derrotà Goliat va adreçada als nins de la nostra comunitat. Cerquem textos, psalms, que ens ensenyin a defensar-nos. Jo record que treia grans exemples de qualsevol text que servia a la meva comunitat per entendre la situació. Hi apareixen grans reis, anem relligant caps amb la vida dels nostres avantpassats que van esser conquerits per tanta ambició de poder, torturats i assassinats”.
Enmig del setge i l’horror, els indígenes oblidats han menester d’un punt de referència. Potser no entenen gaires coses, però la història continua. “La vida de Crist, però, no acaba -diu na Menxú-, el segueixen totes les generacions. Açò és entès per veïns i catequistes caiguts: moriren, però el poble els fa reviscolar en la lluita per sobreviure…Les religions es troben manipulades pels distints règims, que en fan un ús segons llurs concepcions o mitjans. Un rector no treballarà mai a la finca, collint el cotó o el cafè. La mateixa realitat ens mostra que som una església de pobres, però que no vulguin pas imposar-nos una església que no sap ni què és passar gana, perquè els nostres nins moren desnodrits…Hem entès que esser cristians no és estar conformes amb totes les injustícies comeses contra el nostre poble, tan humil que ni menja carn, i que l’humilien més que si fos un animal de càrrega. Si no neix del mateix poble, la religiositat és una de les principals armes del Però els cristians de teoria no entenen perquè hi donem un altre sentit, car no ha viscut la nostra realitat. Potser no saben analitzar els fets. Els assegur que qualsevol de la nostra comunitat, gent analfabeta, sap treure gran conclusions d’un verset bíblic, ni que sols el traduesquen a la seva llengua, car no li costarà gens d’entendre què és real i la distinció entre el paradís del cel i la realitat que viu el poble…Això és distint del que pensa el capellà, però també molts rectors que vingueren ací i eren anticomunistes van copsar que el poble no era comunista, sinó que patia fam i discriminació per part del sistema. És clar que n’hi ha de tot, els qui defensen llurs petits interesssos i, per no posar-los en perill, s’aïllen del poble: molt millor per a nosaltres, que no hem de menester cap rei al seu palau, sinó un germà al nostre costat. No ens cal cap líder que ens ensenyi on es troba Déu, si n’hi ha o no: nosaltres que creiem en Déu com Aquell qui no vol que la gent es mori entre grans penes”.
Si ens hi fixem, aquests indígenes analfabets han intuït, a través dels grans patiments, moltes veritats que potser un consumista (cristià o no) occidental ha pogut llegir sovint a la Bíblia sense conseqüències pràctiques, tal com està escrit: “Si no us parlaven els homes, us parlarien les pedres”.
Al llarg de tota la Bíblia es repeteix un munt de vegades que Déu és Déu de Justícia i Misericòrdia. Jesucrist mateix repeteix dues voltes als Evangelis Osees 6:6: “Aneu a aprendre què vol dir: Misericòrdia vull i no sacrificis, i que la gent conegui Déu tal com Ell és molt millor que no tanta cerimònia”.
Continua na Menxú: “Cadascú ha de conèixer la realitat i optar pel proisme. La Bíblia és el nostre estudi. Hem après que qualsevol ésser pot fer canviar l’home si hom està disposat a canviar. Considerem que la Bíblia és una arma fonamental per al nostre poble. La nostra és una lluita de fam i misèria, el règim no pot dir: no tingueu fam, mentre morim desnodrits”.
Realment les enèrgiques paraules de l’apòstol Jaume contra els rics injusts ressonen entre aquests testimonis, que també ens fan pensar no sols en les opressions socials, econòmiques, polítiques, sinó també en les nacionals, idiomàtiques, culturals o ètniques dels Estats contra els pobles autòctons d’arreu del món que han conquerit per les armes i empresonat per menjar-se’ls, tal com en el nostre propi.
Tortures científiques i sistemàtiques.
Na Rigoberta Menxú descriu l’agonia del seu germanet, torturat per l’Exèrcit hispà: “…portava la cara desfigurada pels cops, les pedres, els soques, tot desfet, la roba tota esguerrada de tant de caure, quan arribà no podia ni caminar, els ulls plens de pedretes. El torturaren més a fi que digués on eren els guerrillers i la seva família, què feia amb al Bíblia, per què els capellans eren guerrillers. Acusaven tot seguit la Bíblia com a element subversiu i els capellans i monges com a guerrillers. Li demanaren quin era el lligam entre rectors i guerrillers, i entre tota la comunitat i la guerrilla. El turmentaven de nit i de dia, li lligaven els testicles per darrere i li ordenaven de córrer. Mon germà quasi no aguantava tant de dolor i cridava auxili. El deixaren dins un pou ple d’aigua i tarquim, nu, tota la nit entre cadàvers en descomposició on hom no podia suportar la pudor de mort. Hi havia més gent en turment, una vintena, molts d’ells eren catequistes segrestats en altres aldees. Mon germà passà setze dies de tortures: li tallaren les ungles, dits, li escorxaren i cremaren la pell. Les ferides antigues s’havien inflat i infectat, li raparen el cap i li arrencaren tot el cuir cabellut, i li tallaren les molles de la cara. Pertot li feien turment però sense tocar-li artèries ni venes per no matar-lo; l’alimentaven. També hi havia una dona violada”.
“…Des del primer moment li van lligar les mans al darrere, i el van començar a empènyer a cops de culata. Queia el meu germà, no podia protegir-se la cara. Van estar torturant més de setze dies mon germà. Hi havia també una dona. L’havien violada i, després, l’havien torturada . Cada cop que explic això no puc aguantar les llàgrimes…Ma mare gairebé es moria de tant de dolor. Va abraçar el seu fill, parlava amb el mort, torturat…
Ma mare va ser segrestada i des dels primers dies va ser violada pels alts caps militars del poble. Desgraciadament, li van tocar tots els patiment que també li havien tocat al seu fill. La torturaven constantment. Tanmateix, està satisfets perquè sabíem que el cos de ma mare ja no havia de patir més, perquè ja havia passades totes les penes, i era l’únic que ens havia quedat per desitjar, que la matessin ràpidament, que ja no fos viva”. “Mon pare morí socarrat a l’ambaixada espanyola -continua dient la Menxú-. Ell es declarava cristià, per això, els cristians que lluitaven en prengueren el seu nom per crear una organització, en tant que el tenien per un heroi nacional dels cristians que, malgrat les dures experiències, no perdé mai sa fe. No va confondre mai el cel amb la terra i decidí de comprometre’s amb el poble. Al Quitxé, molts capellans abandonaven l’Església oficial perquè veien que no hi havia cap comunisme, sinó un just combat del poble. La jerarquia catòlica no s’hi implica, a muntó no volen veure la situació real, malgrat les matances. Diuen que hem de perdonar, però el règim no ens demana perdó per assassinar tanta de la nostra gent. L’Església dels rics no vol problemes, volen servar l’Església com un privilegi, defensen l’edifici, l’estructura, però no la gent”.
(Rigoberta Menchú, fragments del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú, y así me nació la conciencia”).
Pertot la mateixa història, doncs, però com fa la dita: “Tant punyen el bou, que a la darreria es mou”. És lamentable que la por, la religiositat formalista i les conveniències més sòrdides i materialistes (disfressades de pragmatisme i lògica de comoditat) buidin les religions de sentit de justícia i falsegin la Natura de Déu als ulls de molts, en presentar-lo com a parcial i formalista. Alguna diada, però, tornarà a treure a fuetades els actuals mercaders dels temples.
Pujar
Critiques de livres
Bernard TIRTIAUX
Le Puisatier des abîmes
Denoël
1998
286 p.
La puissance du feu
Après le Moyen Age, c’est le futur, le futur proche, qui fascine Bernard Tirtiaux, avec, toujours en regard, la captivante lumière, l’attrait des flamboiements : ici, dans Le Puisatier des abîmes, paru chez Denoël, le magma terrestre remplace le vitrail du précédent Passeur de lumière.
Futur proche : l’histoire pourrait avoir lieu demain, après-demain… La terre ressemble à celle que nous habitons, les personnages sont proches des êtres humains que nous côtoyons tous les jours… Les dictateurs usent de méthodes habituelles, les eurocrates polémiquent sans fin, la science est photographiée dans un état plutôt actuel, images de synthèse et jeux de montages télévisés ne semblent guère avoir évolué depuis les possibilités que nous connaissons aujourd’hui. Despotisme, menace de dictature, univers orwellien, mensonges, pollution : les problèmes que notre quotidien soulève sont là et bien là.
Tout bascule lorsqu’apparaît le Puisatier des Abîmes. Voici qu’il libère notre monde de ses charniers radioactifs, de ses plaines hirsutes constellées de détritus, voici qu’il panse les plaies de la terre. Quand personne encore n’y songe, Alexandre Carvagnac trace déjà les contours de sa légende et propose d’évacuer toute cette pourriture sans nom qui pollue notre vie, en la basculant dans les cavités magmatiques au cœur de la lithosphère, par le chemin de puits vertigineux qu’il aurait lui-même creusé. Il suffit qu’un tel savant illuminé rencontre un financier idéaliste pour que le projet s’emballe et que la Nielsen Depol Foundation le concrétise. C’est la conquête d’un nouveau monde : cinq ans plus tard, à Hevelig, en Eifel, des spéléoscaphes habillés de carbone s’enfoncent dans les entrailles de la terre dans le puits d’El Ksour et inventent une voie nouvelle pour purifier le monde de ses miasmes. Après Hevelig, ce sera l’Ukraine et ses dépotoirs nucléaires.
Mais la voie vers la purification ne sera pas royale, et le rêve tourne au cauchemar : après de nombreuses années d’efforts couronnés de succès, les Carvagnac sont arrêtés par un dictateur, Borganov, et menacés de mort… Cependant, à côté du scientifique de génie, Carvagnac est aussi un homme, un mari, un père. Sa femme, Tamara, l’accompagne dans toutes ses aventures ; elle aussi est géologue. Leurs enfants, Marjorie et Clovis, les suivent partout. Et leur troisième enfant, Antonin, olivier tordu, victime innocente de la radioactivité ukrainienne, en fera de même à sa façon. Ce livre, c’est l’histoire d’Antonin, en fait. La légende paternelle, c’est lui qui la construit. Seul, dans son fauteuil roulant, devant ses tables de montage, il reconstruit pendant sept ans une vérité virtuelle qui inonde les chaînes de télé et va peut-être sauver ses parents de la geôle où les détient le dictateur Borganov. Celui que les services secrets du tyran décrivent comme « une plante timorée » va en fait peut-être à lui seul déjouer des plans diaboliques…
Science-fiction, polar, pamphlet écologique, jeu de la vérité et du mensonge à l’ère de l’image de synthèse : Le Puisatier des abîmes croque allègrement tous ces thèmes à la mode. Un peu trop allègrement pour être vraiment convaincant ! Quelques invraisemblances scientifiques, un certain manque de projections dans l’avenir (à l’époque où le puisatier a nettoyé la terre, on devrait pouvoir empêcher l’explosion à distance des micro-bombes fichées dans le cerveau, une simple cage de Faraday y pourvoirait), des défaillances dans le récit empêchent cette histoire de rejoindre le rayon des ouvrages bien ficelés qui plongent le lecteur dans un univers cohérent et le mystifient complètement. Restent près de trois cent pages alertes, au style qui oscille entre familière simplicité et descriptions chargées et baroques, de quoi passer très agréablement une après-midi d’automne… au coin du feu.jj
Nicole Widart
Els Mitjans de Comunicació
INTRODUCCIÓ
El mon que ens rodeja, el mon on vivim, es un misteri, sempre ho ha sigut, i es per això, que els homens, sempre hem tractat d’esbrinar el més que puguerem sobre ell. Sabem que el món està compost de simbols, simbols que nosaltres interpretem, per donar-li un sentit al que ens rodeja, una interpretació. Esta es la nostra natura, ens formem una opinió sobre el mon però… es realment la nostra opinió?
Realment tot el que sabem ho hem aprés per la nostra pròpia experiència? No.
Hui en dia, son moltes les fonts que interpreten el mon per nosaltres: diaris, revistes, televisions, radios… Son molts els canals pels quals rebem informació del mon que ens rodeja, i a partir dels quals ens formem les nostres pròpies idees. És una manera d’arribar a coneixer el màxim d’informació a l’hora, que de ser d’altra manera, no hi podriem coneixer.
Nosaltres llegim, escoltem, mirem, veiem… i ens formem una idea del món, segons la qual dirigim la nostra vida, però… que hi passa quan aquestos canals, que dirigeixen la nostra vida, no son imparcials? Que hi passa quan tota la idea que tenim del voltant és falsa?
En aquest treball pretenc donar una visió general de qui realment ens dona la nostra opinió, de qui ens dicta el nostre comportament, i guia la nostra vida: els mitjans de comunicació.
1.- ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
En tota comunicació hi ha de existir un emisor, un receptor, i un canal per on es transmiteix el missatge. Es aquesta funció, la que hui en dia acompleixen els mitjans de comunicació en la nostra societat. Aquestos mitjans, son els encarregats de fer-nos arribar una noticia des del lloc on es produeix, d’apropar el mon als nostres sentits. És el canal, que porta el missatge al receptor, nosaltres. Aquestos, veuen, interpreten i exposen.
1.1.- Història dels mitjans de comunicació
Encara que el costum de transmetre notícies d’actualitat es remunta a temps immemorials, com a fenomen paral·lel al parla en el ser humà, i se suposa que ja les primeres civilitzacions urbanes —les de l’antiga Mesopotàmia— en què s’havia desenrotllat l’escriptura, les plasmaven per escrit, la primera publicació periodística coneguda va ser Acta diürna, un full de notícies que, per orde de Julio Cèsar, es col·locava diàriament en el Fòrum de l’antiga ciutat de Roma a partir del segle I a.C. El primer periòdic imprés a partir de blocs de fusta tallats va aparéixer a Pequín en el segle VII o VIII d.C.
A Europa, la invenció, en el segle XV, de la impremta, basada en els tipus metàl·lics mòbils, va permetre una distribució de les notícies més ràpida i fàcil.
Durant el segle XV, i a causa del floriment del comerç i de les ciutats, es va desenvolupar una xàrxa d’informadors, ja que els comerciants i banquers europeus necessitaven conéixer la situació dels països amb què mantenien negocis per a poder planificar els seus negocis corrent el menor risc possible, i per a això pagaven a informadors que els posaven al tant dels fets més rellevants de quant ocorria.
D’altra banda, els habitants de les cada vegada més poblades i bullicioses ciutats volien conéixer més de prop els esdeveniments que es produïen fora de l’àrea en què es movien quotidianament i compraven cada vegada amb més freqüència els fulls informatius que es venien pel carrer.
En la pròspera ciutat de Venècia, per exemple, es venien, amb certa periodicitat, notes informatives manuscrites al preu d’una gazzetta, una moneda local d’escàs valor. El nom de gazzetta s’estendria posteriorment a la resta d’Europa com a denominació genèrica de les publicacions informatives de preu reduït i, més endavant, entraria a formar part dels títols de periòdics ja de certa importància.
A Alemanya, Holanda i Anglaterra es van publicar, en els segles XVI i XVII, fulls de notícies de distints tamanys i formats, mentres que a França es van començar a publicar en el segle XV els primers periòdics literaris i les primeres revistes.
En els primers periòdics només hi havia reportatges sobre esdeveniments estrangers, doncs els reis i governants prohibien difondre notícies nacionals. En 1609 ja es publicava regularment en la ciutat d’estrasburg un full informatiu impres amb informacions procedents de nombroses capitals europees rellevants en eixe moment per la seua activitat econòmica o política.
Els fulls informatius van tindre una gran acceptació per part del públic, i es van convertir en un mitjà influent i molt ben organitzat de distribució de notícies. Per esta raó, els governants van decidir prohibir la seua impressió i difusió als particulars, i van crear publicacions oficials que expressaven el punt de vista del poder i suprimien qualsevol tipus de crítica o dissidència escrites.
Estes publicacions es van denominar gasetes i van començar a editar-se primer a França i després en tot el continent europeu, auspiciades per les tendències absolutistes de les monarquies de l’època.
A Espanya la primera gaseta oficial va començar a publicar-se l’any 1624, i constituïx l’antecedent immediat de l’actual Boletín Oficial del Estado (B O E.). Posteriorment, en alguns països es va començar a alçar el monopoli de l’Estat sobre els mitjans de comunicació escrita, i es va permetre a particulars l’edició de butlletins.
En este clima naixeria, en 1702, el primer periòdic diari, el Daily Courant anglés, l’exemple del qual va anar seguit per altres publicacions d’Europa i Estats Units, com el francés Li Journal de Paris (1777), el nord-americà Pennsylvania Evening Post and Daily Advertiser (1783) i l’anglés The Estafes (1785), que encara continua editant-se.
Els primers periòdics a Amèrica Llatina van nàixer molt prompte. En 1722 es va publicar La Gazeta de Mèxic, amb notícies procedents de les capitals europees i seccions fixes, com la de crítica de llibres i altres publicacions editades a Espanya i Amèrica.
En 1743 va començar a publicar-se La Gazeta de Llima, així com una edició peruana de La Gazeta de Madrid i encara va ser anterior la publicació a Guatemala de La Gazeta de Goathemala. Una miqueta més tard van aparéixer sengles periòdics en L’Havana i Buenos Aires.
A Espanya apareixerien importants diaris que, igual que la resta dels seus contemporanis europeus i americans, faltarien en moltes ocasions, per uns motius o altres, a la seua periodicitat quotidiana. Entre els més interessants dels diaris espanyols es troben El Diari Noticioso (1758), de Madrid, El Pensador (1762) i Diari de Barcelona (1792), actual degà de la premsa espanyola.
Més endavant, els distints governs van anar suprimint la prohibició de publicar notícies locals en els periòdics, amb la qual cosa es va estimular encara més el creixement del mitjà.
Així, al començament del segle XVIII, els polítics havien començat ja a adquirir consciència de l’enorme potencial del mitjà informatiu imprés a l’hora de modelar l’opinió pública.
Per consegüent, el periodisme de l’època era predominantment polític, i cada facció política del moment posseïa, o intentava posseir, un periòdic. Els articles de caràcter polític no portaven firma, en part per a preservar la llibertat d’opinió i en part per a evitar que el periodisme es convertira en un negoci o una professió.
Paral·lelament a esta evolució del periodisme, va començar la lluita per la llibertat de premsa.
En el segle XIX, l’activitat periodística es va vore profundament afectada per la Revolució Industrial, la Revolució Francesa i l’alfabetització creixent com resultat de l’educació pública que es va anar imposant en els països occidentals.
Les masses acabades d’alfabetitzar demandaven cada vegada més notícies i que estes foren cada vegada més recents, mentres que les noves maquinàries, en especial la linotip, que va començar a utilitzar-se en 1886, van fer possible produir periòdics a un preu cada vegada més reduït.
Als Estats Units van aparéixer dos empresaris periodístics, Joseph Pulitzer i Randolph Hearst, que van crear publicacions destinades a la població de les grans ciutats, en ple creixement per llavors.
Cap a finals del segle, el New York Times, que encara continua editant-se, va començar a fonamentar la seua reputació com a mitjà capaç de cobrir amb eficàcia i serietat les qüestions més destacades de l’actualitat nacional i internacional.
Al mateix temps, invencions com el telègraf van facilitar l’arreplegada i la transmissió quasi immediata de dades. Algunes empreses van començar a utilitzar estes noves tecnologies, unides als estesos de cable, per a convertir-se en centres d’arreplegada i distribució de notícies. Són les anomenades associacions i agències de premsa.
Recolzades en la consolidació de la llibertat d’expressió, algunes publicacions van començar a abandonar la tradició dels articles políticament compromesos sense firmar i, paral·lelament, va començar a prendre forma la figura del periodista com a personatge dedicat a la investigació dels aspectes foscos de la realitat.
Així, escriptors espanyols com el poeta José Quintana o el pensador i poeta José María Blanco White van abandonar pràcticament la literatura per a dedicar-se per complet al periodisme polític. Quintana i Blanco White van editar junts a Madrid i Sevilla el Setmanari Patriòtic, en 1808 i 1809. Més tard, Blanco White, exiliat a Londres des de 1810, va publicar L’Espanyol, la revista que va influir poderosament en el desenrotllament del liberalisme, tant a Espanya com a Hispanoamèrica.
Al mateix temps, les noves tecnologies, el desenrotllament dels transports, la reducció del preu de la distribució postal i l’aparició d’industrials i comerciants que necessitaven promocionar els seus productes a escala nacional per mitjà de la publicitat, van estimular la creació i difusió de publicacions populars centrades en temes especialitzats.
Generalment, estes publicacions es van basar en la utilització massiva primer de la il·lustració i, posteriorment, de la fotografia. Basta pensar en revistes com National Geographic per a comprendre la importància que la imatge exercix
en el seu èxit, èxit que encara va ser més contundent abans de l’extensió de la televisió, un mitjà que va començar a saciar la gana visual del públic.
Així, en la dècada de 1920, justament en l’interludi entre l’aparició del cine i la de la televisió, va haver-hi revistes il·lustrades a Alemanya que tenien tirades d’uns dos milions d’exemplars. Ja unes dècades abans, la publicació de revistes il·lustrades s’havia estés des d’este país cap a la resta del món, i el seu desenrotllament va ser vertiginós, especialment en el terreny de les destinades al públic femení.
Hui en dia, les tirades de moltes revistes, sobretot algunes pertanyents a l’anomenada “premsa del cor”, superen amb molt a les dels més importants diaris dels seus respectius països. La fotografia va començar a utilitzar-se en la premsa diària l’any 1880, de la mà del Daily Herald anglés, encara que va tardar prou en incorporar-se de mode definitiu als periòdics.
El va fer sobretot a través dels suplements dominicals, la utilització del qual es va difondre dels periòdics anglosaxons a la resta del món. Els suplements dominicals, a pesar de vendre’s conjuntament amb els exemplars del cap de setmana dels diaris, tenen una estructura substancialment diferent de les d’estos, tant en l’aparença —s’assemblen més a les revistes en format i tractament gràfic— com en els temes que aborda, que solen estar menys relacionats amb les notícies d’actualitat i més amb l’oci dels lectors.
Actualment, quasi tots els diaris publiquen un suplement de cap de setmana, i les seues vendes creixen espectacularment durant eixos dies.
A mitjan segle XIX van començar a aparéixer diaris de gran qualitat, que portaven a terme seguiments seriosos i exhaustius de les notícies del moment i profunda anàlisi de les seues conseqüències.
Seguint el camí obert pel periòdic anglés The Estafes, a Espanya es publicaria L’Imparcial, un diari que va gaudir de gran acceptació i no va tindre res a envejar als seus models europeus durant els 66 anys que va durar la seua existència (1867-1933).
Ja en el segle XX, han sorgit mitjans de comunicació que han eclipsat part de la importància de la premsa escrita.
A fi de cobrir els successos de l’actualitat d’una manera més veloç, a principis de segle existien periòdics que apareixien o bé al matí o bé a la vesprada, i altres que tenien inclús dos edicions, la matutina i la vespertina.
Amb l’aparició de la ràdio (dècada de 1920), i les seues possibilitats de tractament instantani i continu de les notícies, els diaris van perdre el seu monopoli de seguiment detallat dels esdeveniments i van haver de limitar-se a aparéixer bé al matí o bé a la vesprada.
A Espanya, les primeres emissores comercials de ràdio comencen a funcionar l’any 1924, al principi a Barcelona i Madrid. A poc a poc, el nombre d’estacions radiofòniques va ser augmentant fins a cobrir la pràctica totalitat del territori.
En un començament, les emissions radiofòniques transmetien esdeveniments en directe, però després, la programació se va anar enriquint i van aparéixer butlletins de notícies locals, nacionals i internacionals, que van rebre la denominació de “Diari parlat”, el primer dels quals va ser emés en 1925 per l’emissora Unió Ràdio.
La ràdio va acaparar gran part del protagonisme que fins llavors havien tingut els periòdics com a transmissors veloços de notícies, i el seu prestigi va créixer enormement durant els anys de la II Guerra Mundial, doncs va mantindre puntualment informats a milions de ciutadans europeus i americans del desenrotllament dels esdeveniments en el camp de batalla, i va constituir un arma propagandística d’incalculable valor per als contendents d’estos dos bàndols.
Però la seua difusió va quedar frenada per la introducció de la televisió, que unia a la quasi instantaneïtat de les informacions el poder seductor de la imatge que les acompanyava. Les primeres emissions comercials de televisió es van portar a terme en la ciutat de Nova York en la dècada de 1930, encara que el verdader esclat del mitjà no es va produir fins després de la II Guerra Mundial.
A Espanya, la primera emissió pública de televisió va tindre lloc el dia 20 d’octubre de 1956. La seua extensió va ser molt lenta, degut, sobretot, a la intricada orografia del país, que feia necessària la instal·lació de nombroses antenes repetidores.
Per això, en el nostre país, el protagonisme en el terreny de la informació van seguir tenint-lo, durant diverses dècades encara, la ràdio i els documentals cinematogràfics d’actualitat, el denominat node (abreviatura de Noticiari Documental), que va constituir un eficaç mitjà de transmissió de notícies i ideologia, sobretot cap a les zones més aïllades i inaccessibles d’Espanya.
En l’actualitat, les dos cadenes de titularitat estatal, La Primera i La 2, així com els tres canals privats, Antena 3, Tele 5 i Canal Plus es poden captar en la pràctica totalitat del territori.
En algunes comunitats autònomes (Andalusia, Catalunya, Galícia, Madrid, València i País Basc, entre altres) hi ha cadenes de televisió d’àmbit exclusivament regional, gestionades en la seua major part pels distints governs autonòmics, mentres que moltes ciutats disposen ja d’emissores locals, i en algunes d’elles s’han instal·lat xàrcies de cable per a transmetre el senyal televisiu.
En tot cas, i a falta d’una normativa concreta respecte d’això, de moment la situació de les emissores locals resulta un tant inestable. A Amèrica Llatina, tant la ràdio com la televisió han aconseguit un gegantí desenrotllament, en tots els països.
Entre les cadenes de televisió, sobreïx el grup mexicà de Televisa, amb una extensa implantació, tant en l’àmbit nacional com als Estats Units, a través de cadenes filials i inclús en la resta del món, gràcies a Galavisión, transmetent els seus programes a través de satèl·lit.
L’exemple més eloqüent del gran interés del públic per les notícies d’actualitat el constituïx el tremend èxit de la cadena nord-americana CNN (Cable News Network), que emet, per cable i per satèl·lit, les 24 hores del dia, notícies i reportatges informatius.
En efecte, els sistemes de televisió per cable, que als Estats Units i en la resta del continent americà es troba molt desenrotllats, i que a Europa estan començant a implantar-se, suposen un mitjà perfecte per a la difusió de notícies i, sobretot a causa del gran nombre de canals que les xàrcies de cable poden distribuir, un mitjà apropiat per a transmetre nombrosos i variats punts de vista, i perquè s’escolten veus i opinions que, d’una altra manera, no podrien escoltar-se.
Al mateix temps, molts governs estan apostant per un major desenrotllament de les televisions públiques, i tendixen
a diferenciar els seus continguts dels de les privades, per a convertir-les en instruments que reflectisquen els cada vegada més diferenciats interessos dels distints sectors del públic.
Paral·lelament, s’està consolidant una àmplia i densa xàrcia de satèl·lits de comunicació, que envien programes de televisió a llocs a què encara no ha arribat el cable.
1.2.- La interpretació de la realitat
Els mitjans de comunicació son, per definició, lliures i imparcials, es a dir, objectius. Son la plasmació d’un fet real des d’un punt de vista neutre. La seua missió consisteix tan sols, en informar.
El problema, sorgeix quan, acompanyant a la noticia real, s’introdueixen opinions, comentaris, elements subjectius que li fan perdre l’objectivitat al text.
Aquestos, generalment venen donats per una mateixa tendència, que te la finalitat de portar al lector cap a una opinió o conclusió determinada. Es el que anomenem linea editorial. La publicació, davant una mateixa noticía, ens infroma tan sols del que li interessa informar, tergiversant, canviant o inclús ocultant la resta de la informació.
1.3.- El Poder dels mitjans de comunicació
Les linies editorials, abans esmentades, van en funció de qui domina els mitjans. Els mitjans constitueixen, en l’actualitat, un fort poder, indispensable per tal d’arribar a un govern. Aquest, es tan fort, que hi ha gent que s’atrevit a qualificar-lo com el quart poder, posant-los a l’altura dels altres tres. I no es per a menys. Qui posseix i controla aquest, controla la gent, controla l’opinió de les masses, i pot dirigir-la cap on li sembla.
En l’actualitat, podem dir, que els pobres no tenen veu, encara que tinguen vot; al contrari els rics, els poderosos, disposen de totes les veus, es troben en possessió de tots els monopolis, inclosos els informatius, doncs qui domina els mitjans obté més parcel·les de poder.
Els mitjans de massa, resulten la veu i el rostre dels que s’ho poden permetre i ho paguen, encara que criden desaforadament que ells són premsa independent i sobirana. Lliures, parcials… Una gran mentira.
Per aquestos, els pobres no constituïxen notícia, a no ser quan interessa als rics, és a dir, en benefici propi. La notícia ve donada en favor dels què més tenen, els més poderosos. El que paga és el que mana.
Quan són els mitjans de massa els que gallegen de salvadors de la pàtria gràcies a què suposadament trauen les coses a la llum abans que ningú, ull, molta atenció amb ells, perquè inclús llavors, la desinformació contaminant se sobreposa a la informació, la qual es porta a terme de dos maneres aparentment contradictòries, encara que no són una altra cosa que complementàries: el silenci i l’allau d’idees fins a aconseguir la confusió.
La majoria dels grans mitjans de comunicació occidentals no sempre comuniquen, sinó que enfosquixen la realitat.
Els mitjans de comunicació informen de manera molt fragmentària ja que trenquen la realitat i informen per mitjà de micronotícies. En els telenotícies hi ha herois i vilans, rics i pobres, i es maneja la notícia com un polvorí contra els pobres i contra els que menys poder tenen.
Els mitjans de comunicació busquen el costat més negatiu i fosc de la notícia com si la felicitat en el món s’haguera acabat, cosa que en els anuncis no es reflectix ja que tot és perfecte i tots feliços. Contrastos i confussió.
A més, una altra característica dels mitjans de comunicació és la seua dissimetria, és a dir, que se centra en els fets més interessants de la humanitat, sense donar importància al que no els donaria l’audiència desitjada, a pesar de que potser tinga molta. Tan sols ensenya el que l’interessa, el que li mana la seua linia, el qui li ordena qui posseix el poder.
Per exemple, els mitjans de comunicació se centren exclusivament en el conflicte de Kosovo, sense fixar-se en les penúries que passen els africans amb el fam.
Res hi ha més efímer que la notícia, ja que poc de temps després de ser llançada, és coberta per altres milers d’informacions que arriben o per altres aspectes d’eixa mateixa informació que interessen més -pel possible negoci- als mitjans.
Tal volta, l’exemple més notable del poder de la prensa, es va produir l’any 1974, quan el president Richard M. Nixon es va veure obligat a dimitir del seu càrrec al aparèixer certes revelacions sobre l’escàndol del Watergate, que va salpicar a l’administració i que foren ofrertades al publis en primera instància pel Washington Post. Aquest escàndol, provocà aiximateix un replantejament del periodisme d’investigació en molts periòdics de tot el pais.
La notícia es maneja com les armes, qui posseïx els mitjans posseïx les armes. El que és notícia, existix, i el que no, com si no ho fera. Açò es l’important. Així, el fi dels mitjans de comunicació és l’adaptació a l’orde establit.
Per a això disposa cada dia de més mitjà tècnics, selecciona i filtra la informació, de manera que d’alguns personatges vam rebre verdaders al·luvions d’informació, i d’altres persones no sabem res.
Si algun d’estos mor de forma natural, no es parlarà d’una altra cosa en diversos dies, mentres que si cada dia moren milers de persones del Sud tindran sort si aconseguixen unes línies o imatges. Països i continents sencers són ignorats de forma sistemàtica, llevat que al Nord li interesse que isca o que el crit de la seua desgràcia sobrepasse el límit de sordera dels rics.
En resum, Vivim en un temps, en que la noticia, arriba tan tergiversada a les nostres orelles que resulta dificil fer-se una idea del fet concret i real que ha ocorregut. Hem arribat a un punt, en la nostra época, en que els mitjans, contradictoriament al seu objectiu, en volta d’informar-nos, ens confonen i manipulen, davall la conveniència d’uns pocs, qui tenen aquest poder. Estem al punt, en que els mitjans de comunicació han deixat pas als denominats “mitjans de desinformació”
1.4.- Els mitjans de “desinformació”
Informacions erronees, contradictories, diferents… Quantes voltes hem trobat en vore dos telediaris diferents, dades que no coincidien o que no mencionaven ni tan siquiera? Realment, hem arribat a un punt, en el qual, l’excés d’informació, les corrents influenciades i les manipulacions, creen un clima de confusió i incertessa que no ens permet infomar-nos. Es l’epoca dels mitjans de manipulació o dit d’altra manera, dels mitjans de “desinformació” .
Aquestos, com diu Chomsky, empren tècniques, per tal de controlar l’opinió publica. En lloc de traslladar la informació al receptor, fabriquen opinions. Per exemple: la gent, normalment, es pacifica, no veu raons que justifiquen l’activitat bèlica, la mort i la tortura. No obstant, segons les teories d’aquestos mitjans hi ha que aplicar-lis certs estimuls, i per a estimular-los hi ha que asustar-los. Al llarg de la història tècniques com aquesta sempre han estat a l’ordre del dia. La por als “rojos”, o als “comunistes” es un exemple.
A més, es precís, falsificar parcial o totalment la historia. Hi ha que representar una realitat, tot i que siga falsa. L’important es convencer a la gent, manipular-la, per tal d’aconseguir l’objectiu predeterminat. És la denominada, pel mateix autor, percepció selectiva. Informar tan sols, d’allò que ens interessa.
1.5.- Tipus de mitjans
Com hi vinc diguent, en l’actualitat son molts i molts diversos, els mitjans pels quals rebem informació diariament. Imatges, sons, peraules… signes que se convinen per formar la quantitat de canals que ens guien. Entre els més importants, cal destacar:
*
La televisió
*
La radio
*
Els periòdics
*
Les revistes
*
La xarxa: Internet:
- Periòdics digitals, portals….
- Correus electrònics, e-mails…
2.- LA IMPORTÀNCIA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Actualment, els mitjans de comunicació, formen una de les parts més fonamentals de la nostra vida. Aquestos, sense quasi adonar-nos, han adquirit una importància, anys abans insospitada. Trobem les seues influències, en tots els àmbits: socials, culturals, politics…